Manifest del COCARMI amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

El Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI), del qual forma part la Confederació ECOM Catalunya, en representació del col·lectiu de persones amb discapacitat física, ha redactat el següent manifest amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb discapacitat.

També formen part del COCARMI: DINCAT (Discapacitat intel•lectual Catalunya), DOWN CATALUNYA, COCEMFE CATALUNYA (Confederació Catalana de Persones amb Discapacitat Física), FEPCCAT (Federació Catalana de Paràlisi Cerebral i etiologies similars), FESOCA (Federació de Persones Sordes de Catalunya), ACAPPS (Federació d’Associacions Catalanes de Pares i Persones Sordes), FECAFAMM (Federació Catalana d’Associacions de Familiars i Persones amb Problemes de Salut Mental) i ONCE.

MANIFEST COCARMI 2010: MASSA ASIGNATURES PENDENTS

Amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, el Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat, COCARMI, vol reclamar una aposta ferma per part dels actors polítics per acabar amb la discriminació que encara avui pateix un col•lectiu que suposa el 9% de la població a Catalunya.

L’acció política i de les administracions, i de fet del conjunt de la societat, ha d’anar encaminada a millorar la integració de les persones amb discapacitat i malaltia mental en tots els àmbits de la vida. Hi ha diverses realitats que cal millorar amb urgència.

SISTEMA D’ATENCIÓ A LA DEPENDÈNCIA

Tot i reconèixer que ha estat un gran avanç social, COCARMI lamenta l’endarreriment en la implantació de programes, ajuts i serveis per desenvolupar l’autonomia personal. Les ajudes continuen arribant tard i molt sovint no són les més adequades per promoure una vida independent a la persona amb dependència. Catalunya se situa en un nivell “acceptable” pel que fa a l’aplicació de la llei però els catalans triguen encara una mitjana de nou mesos a percebre les ajudes.

FINANÇAMENT DE LES ENTITATS

Hi ha una excessiva dependència de les entitats del tercer sector del finançament públic. Caldria trobar noves fórmules imaginatives de finançament, com, per exemple, la promoció d’una nova llei de patrocini i mecenatge que augmentés les bonificacions actuals dels particulars generant un major finançament privat. L’informe "Análisis de las entidades de la discapacidad y sus fuentes de financiación actuales y futuras", de la Fundació ONCE posa de manifest d’excessiva dependència de les entitats del tercer sector del finançament públic. En aquest sentit, destaca que el 70% del finançament procedeix del sector públic i no arriba al 20% la pròpia, sent la privada poc més del 10%. La crisi ha reduït subvencions i ajudes i ha ampliat els terminis de pagament.

EDUCACIÓ INCLUSIVA I DE QUALITAT

Cal garantir una educació de qualitat als centres escolars per a l’alumnat amb necessitats especials. La formació és condició imprescindible per a la integració social i laboral. Cal una acció ferma per tal que les escoles d’educació especial es reconverteixin en suport a l’escola ordinària.

INTEGRACIÓ LABORAL

Cal fer una aposta decidida per la promoció de la inserció laboral i professional de totes les persones amb discapacitat, especialment en l’empresa ordinària. La LISMI ha de ser d’obligat compliment i les administracions han de ser les primeres a donar exemple. No pot ser que els Centres Especials de Treball, tant necessaris d’altra banda, carreguin amb tot el pes quan parlem d’ocupació de persones amb discapacitat. Creixen el nombre de contractes però en treball precari. En un 180% pel que fa a contractes de pràctiques, un 38% pels d’obra i servei, un 27% els d’interinitat i un 11% els de treball temporal. En canvi, els contractes indefinits es mantenen estables. A més, són els Centres Especials de Treball els que assumeixen la major part d’aquesta contractació. Des de COCARMI es reclama a les administracions mesures estructurals per revertir aquesta situació, com per exemple, una aposta més decisiva i definida del sistema educatiu i laboral que concebi les persones amb discapacitat com a treballadors amb plenes capacitats.

ACCESSIBILITAT
Continuem esperant l’aprovació del nou codi d’accessibilitat que fa més de 5 anys que es debat. Encara hi ha aspectes que queden lluny de les voluntats i necessitats del col•lectiu de persones amb discapacitat. Alguna de les entitats membres de COCARMI continuen treballant per millorar els articles que reculli el nou Codi i que, per ara, encara no han rebut la resposta esperada per part de l’administració i consideren que el nou text pot suposar, fins i tot, un retrocés en alguns aspectes respecte la norma actual ja que segueix sense contemplar els conceptes de l’accessibilitat universal i el disseny per a tothom. La norma de 1995 fixava un termini de 15 anys perquè tots els immobles de les administracions públiques eliminessin les barreres arquitectòniques. Avui, aquesta és encara una assignatura pendent. Eliminació de barreres arquitectòniques però també de barreres de la comunicació. Cal fer una aposta decidida i definitiva per l’accessibilitat i el disseny universal així com per al correcte desplegament de la Llei 17/2010 de 3 de juny de la LSC, amb dotació de recursos econòmics necessaris per a la seva aplicació.

DONA I DISCAPACITAT

Encara avui, les dones continuen sent discriminades pel simple fet de ser dones, especialment en l’accés a l’educació, al mercat laboral i en l’equiparació salarial. Aquest fet s’agreuja en el cas de les dones amb discapacitat, doblement discriminades pel fet de ser dones i tenir una discapacitat. Un estudi recent ha posat de manifest com el percentatge de joves amb discapacitat amb estudis professionals de grau superior i universitari és de només el 6%, en front del 16,2% del conjunt de joves espanyols. En el cas de les dones, la xifra encara és inferior. Pel que fa a les xifres en relació a l’ocupació, la taxa d’activitat és baixa i es calcula que només el 25% de les dones amb discapacitat treballen. Els problemes més grans d’inserció afecten les dones més grans de 45 anys que no han accedit al seu primer lloc de treball i les dones amb un nivell de formació baix.

Aquests punts reflecteixen clarament la situació de discriminació que encara avui pateix el col•lectiu. Una realitat que requereix també un suport més explícit i implicat a les famílies. Algun estudi ja ha quantificat el greuge econòmic que pateixen les famílies de persones amb discapacitat. Però més enllà del greuge econòmic, les famílies pateixen una sobrecàrrega psicològica que freqüentment provoca desestructuració familiar.